Divendres. La primavera ha decidit marxar un altre cop, tornen els dies grisos, freds i plujosos.
Un petit contratemps que no impedirà que arribi el cap de setmana farcit de riures, bona companyia, bona música i bona cervesa...tot i que amb la otb en marxa, poder que ens ho fem mirar.
Mr. E va fer 50 anys fa pocs dies, així que veurem la seva recent estrena en el mig segle de vida damunt d'un escenari. From Bcn to Munich.
Moltes ganes d'escoltar el nou treball de Gentle music men en el cicle de Primavera als Bars.
El grup de Vilanova i la Geltrú ens captivava amb la seva cançó "Cuentos modernos", una història de felicitat i complicitat infinita. Com a romàntica perpètua, la cançó i el videoclip, m'enamora.
Avui però, deixo el romanticisme apartat en un cantó i em proposo projectar imaginàriament el futur d'aquest conte modern. Us convido a formar-ne un vosaltres.
Quin serà el final d'aquesta preciosa història?
Tal com deia ahir la cançó "How it ends" que es publicava en el blog Como en casa , ja saps com acabarà. Així doncs, aquí llenço el meu final.
"...y un día más, seguirán los cuentos modernos.."
...y siguieron hasta que uno le dijo al otro vete a la mierda. El respeto se perdió.
Y el otro, en sus límites, cogió sus maletas para marcharse en la dirección opuesta.
Ya nunca más quiso olvidar hacia dónde lo habían mandado.
Des que era petita el número dotze m'ha acompanyat en molts moments.
No
hi tinc cap mena de creença supersticiosa cap a la sort que pot
haver-me donat, però li tinc un curiós amor, em transmet alguna cosa
així com un sentit de perfecció i bellesa.
Aquest sentiment poder
vingui donat perquè sempre he competit amb ell imprès a l'esquena o
perquè tinc records de quan tenia aquella edat i no pas d'un altre...
poder perquè l'any 2012 ha deixat una impremta molt gran al seu pas...o simplement és una qüestió d'estètica en el meu interior.
Em pregunto què passarà. No és un pensament recent, ja fa molt de temps que hi dono voltes, però avui, que falten dotze dies, es transforma en una pregunta que llenço en veu alta.
Segurament com sempre, simplement, penso massa.
Cap a finals de l'any 2010 just després del PC on descobríem el so de Wild Notingh a la [2] ( enguany els tornarem a veure aquesta edició amb un nou àlbum molt més potent que l'anterior ) o ens sorpreníem amb les anècdotes i vivències incloses en les lletres de les cançons de Sophia, qui ens va fer emocionar amb la seva música i l'ambient íntim que compartíem al Casino de l'Aliança, a la màquina de cafè de la feina, algú amb qui comparteixo gustos musicals, em parlava d'un grup que sonava molt bé anomenat Deerhunter. Jo, en aquell aleshores, desconeixia qui eren i com sonaven.
Poc després, van venir a Barcelona però malauradament no vaig tenir ocasió de veure'ls en directe.
Semblava que m'havia perdut un gran concert. Vaig pensar que poder, poder, tornaria a haver-hi una altre ocasió. I així serà.
Aquest és un dels grups imprescindibles d'aquest proper PS, que des del primer moment que escoltes els seus discos, automàticament formen part de les teves playlist més reproduïdes. I si no em creieu, deixaré que jutgeu per vosaltres mateixos amb aquest incansable "Desire Lines".
S'explica la història d'un home que va desitjar desaparèixer amb totes les seves forces. Al dia següent es va despertar, i dirigint-se al mirall, va veure que no hi veia cap reflex de la seva figura. Es va llevar invisible. Visca! va cridar..soc totalment lliure!
Van passar dies..mesos... i ell es sentia cada dia més poderós caminant entre la gent sempre un pas per endavant, tenint controlat tot el que l'envoltava.
Avorrit d'aquesta situació, va desitjar amb totes les seves forces tornar endarrere, recular, ser normal, ser vist, apreciat, valorat, admirat.. com podia
fer ell amb els altres. Ja no té gràcia riure sol, controlar el que
t'envolta. Havia perdut la complicitat, el reconeixement. Només hi havia
fredor en els ulls dels demés quan ell hi mirava.
I per més que ho desitges, cada matí es llevava sense reflex en el mirall.
Aquell
que era visible abans de desaparèixer, aquell que volia que ningú el
veies. Ja ningú el pot veure, ja ningú el vol veure. Tothom l'ignora.
