L'home davant de la desconeixença té por. El futur incert desconcerta i la por al patiment incrementa.
En moments on un es sent atrapat per aquesta traïció, ens hem de rentar l'ànima. No tirar la tovallola i il·lusionar-se de nou és l'antídot perfecte per arribar fins allà on tu vulguis.
The Raveonettes son una banda que em té molt enganxada. Aquesta cançó en especial, m'agrada perquè parla de no rendir-se i de seguir lluitant quan vols aconseguir quelcom que persegueixes.
Recharge&Revolt parla de seguir endavant. I té raó. Perquè com un dia algú em va dir, si no ho fas així, tot el que hem fet fins ara, haurà estat una mentida. I jo no vull que sigui cap mentida.
... per sort s'ha obert una clariana que ens ha permès gaudir una mica el sol (el fred no canvia).
Benvinguts. Aquí el cel no és blau, es parla alemany, fa fred de nassos i la paraula espontaneïtat no existeix en el diccionari del caràcter del ciutadà.
Avui el dia és i ha sigut fred, aquell fred que de tant humit, cala per totes bandes.
La ciutat porta dies llevant-se amb aquell gris blanquinós tant present durant els mesos de gener i febrer. Demà hi haurà sol? em pregunto cada dia al llevar-me.
Aquí, de tardor, ja en queda poca...més aviat s'apropa l'hivern (Winter is coming..si, jo també he vist Juego de Tronos)...els arbres lluiten per no perdre totes les seves fulles groguenques, has d'anar amb molta cura per no caure de la bicicleta amb les fulles molles estarrufades al terra i els carrers es comencen a preparar per exposar els mercats de Nadal. La temperatura és suportable... sobretot perquè saps que el pitjor, encara no ha arribat...
I aquí seguim, sobrevisquen un altre dia típic a Deutschland. Esperant esdeveniments que et fan treure un somriure per compensar un dia que deprimiria fins i tot al pixapins més optimista: un concert, una bona cervesa (o dos, o tres..les que caiguin) i sobretot, bona, molt bona companyia per compartir un moment simplement genial. Que més dona el fred, la humitat i tot plegat.
Demà concert que esperem amb candeletes! I és que de tant en tant, passen coses interessants en aquesta ciutat que fan sentir-te viva.
L'hora de prendre's una bona cervesa va arribant...
Si hem d'enumerar les coses bones d'aquest país de gel, una d'elles, és la cervesa. No m'imagino un Oktoberfest a base de Moritz, tant de moda en la nostra estimada ciutat... fer-ho seria un sacrilegi, per els autòctons de la regió com per els no autòctons però grans degustadors del líquid d'or.
Sigui on sigui...el sol ja va caient i és moment per retrobar-se amb la foscor, la nit i els pensaments que volem connectar. Marxo, m'espera la senyora Helles, però us deixo amb la incansable música de l'Ellioth Smith. Gaudiu-la amb una bona copa a la mà.
Diuen que l'ordre dels factors no altera el produte, o així ens ho han ensenyat des que erem petits.
Però el cas és que en la vida real, l'ordre dels factors, importa i molt.
AxB no és igual que BxA... no es igual viure aquí que allà, per molt que portem la senya identitària amb nosaltres. En la vida real, posar un factor davant de l'altre si altera l'ordre de tot el producte conegut fins aleshores, tancant una porta i obrint una oportunitat. O equivocant-nos en el resultat.
Deien que ( a x b) = (b x a). Però a la vida real, practica i aplicable com si d'un problema matemàtic es tractés, aquestes constants tenen altres valors no numerics. I aleshores la equació no es cumpleix..i l'equilibri es trenca.
Si A és alegre i B és trist, no és e mateix canviar (a x b) que (b x a).
Si A és felicitat i B és buidor, aleshores no és le mateix canviar (a x b) que (b x a).
Si A és vida i B mort, no és el mateix canviar (a x b) que (b x a).
I així anem donant valor a "a" i a "b", en aquest camí constant d'el·leccions. Al final, sempre escollim un valor que vagi per davant, que mai sabem si és la correcta, només amb la que serem conseqüents.
Malauradament, de vegades, sempre escollim quan el tren ja ha passat. A casa meva hi ha un defecte, i és que sempre sempre, arribem tard.
En un dels tants camins de tornada a casa, escoltava per la ràdio un acústic dels 4t 1a.
El disc que tocàven no té res de nou, de fet ja fa dos anys que n'estiren el fil. Però jo, fins aquest diumenge d'estiu, no m'havia molestat a escoltar-los. Errors que cometem.
Tan se val si es diuen 4t 1a o si la vida transcorre en un altre pis, mereixen una menció en tota regla.
L'estiu arriba per uns i marxa per altres. Jo, per molt que em negui, estic a les portes de creuar cap a la part que s'acomiada ja d'aquesta estació meravellosa que ens dóna vida, ens crida i ens convida a la reflexió.
S'apropen altres temps, però aquests viscuts, ja son part dels records imborrables.
Avui em descobrien un bar de DM a Tallinn, Estonia. Si sou fans incondicionals de DM i esteu pensant viatjar a aquesta regió en bona companyia, s'ha convertit en una visita obligada.
De les cançons de DM que més m'agraden, és sens dubte, Enjoy the silence.
Fer un segon disc i superar les espectatives del primer, és sempre una feina gairebé impossible... la darrera mostra de The XX que, un dia com avui, es descobreix, comença amb bon peu.
Sobretot per el contingut de la cançó... no us en perdeu cap detall de la sensibilitat en estat pur.
Poques vegades l'ànima pot traslladar-se al mon oníric de Norway, però aquesta nit és una d'aquelles privilegiades que hom pot fer-ho. Benvingut siguis d'acompanyar-me en el meu viatge virtual.
Quan les preguntes pregunten allò que fa por i les respostes responen allò que ens neguem a acceptar...que sabem però ignorem conscientment, aleshores, hauràs arribat a Norway.
Aquell racó del teu pensament que poques vegades pots arribar-hi per la falta de concentració constant. Avui puc tornar a aquell estat sobrenatural on les preguntes son correctes i les respostes massa acurades.
Quin plaer tornar a Norway, un plaer indescriptible que fa goig si es mira des de fora, tot i ser transparent als ulls dels mortals.
Gaudeixo del meu viatge al lloc on només jo conec i ningú m'espera.
Traslladar-se a Norway té un cost, sigui quin sigui. De moment poder millor no pregunto, encara no vull cercar la resposta correcte...
I és que han estat quatre dies intensos, plens de sensacions, riures, complicitats, moments irrepetibles i molts inoblidables. La unió perfecte d'un temps espectacular i d'una bona companyia.
Encara és hora de no plorar de riure veient com fem el bandarra, fruït d'unes cerveses de mes que ens acosten un cop mes a la perdició.
Ja ha passat un altre 23 d'Abril, un altre Sant Jordi, patró de la nostra terra.
Aquest cop diferent del que sempre solia ser, però no per això amb menys significat.
Segueixo amb emoció des de l'altre cantó, com la gent passeja per els carrers plens de llibres i roses. Com els enamorats es diuen t'estimo a l'estil català i com tothom gaudeix d'un dia especialment màgic.
I és que cada 23 d'Abril de cada any, sigui on sigui, sento com l'orgull català corre per dintre meu. Aquest dia m'apropa a la nostra estimada terra, amb la seva gent, la seva llengua i les seves tradicions.
Tan se val on estiguem, les arrels no es perden. Ni que parlem una altre llengua, ni que veiem altres costums, ni que trobem altres particularitats...
Mantenir-les dependrà de nosaltres i això és el que fem i el que expliquem al món. Ara ja existeix algú mes que coneix la nostra terra i la nostra tradició.
Desitjo que el vostre Sant Jordi hagi estat tant especial com el meu.
Darrerament omplo la cuina de nous plats engrescada per degustar nous sabors... i és que a casa sempre he tingut una molt bona mestre, la meva mare, que fa una cuina inmillorable, plena de sabor, aroma i color.
Tinc el repte d'aconseguir uns plats tant gustosos i bons com els d'ella, just al punt de sal, just al punt de pebre. Amb els que puguis dir sempre: carai que bo que està.
Estic en progrés, però encara hem queda un llarg camí per recórrer. Tan se val si a la primera no surt bé, si a la segona tampoc..ho tornaré a provar...i és que m'agrada estar a la cuina, m'apropa a una de les dones que més talent té en aquesta terra, i no només en aquest aspecte.
Receptes que la mare m'explica per telèfon, altres personals. Inventar o reajustar aquella recepta que no t'acaba de convèncer... La qüestió és crear i degustar.
I és que no hi ha res com menjar la cuina de casa, un altre plaer d'aquesta vida.
Recordo quan durant un temps em deies que volies ensenyar-me una cançó. Negat com ets en les noves tecnologies, per peu propi vas aconseguir trobar-la i fer que arribes directe al cor.
Quan vaig escoltar-la per primer cop, els ulls van començar a tremolar-me i de dins de mi va sortir un plor, no pas de tristesa, més aviat d'alegria i agraïment per tenir-te incondicionalment al meu costat.
M'has demostrat tantes vegades que m'estimes que soc incapaç de contar-les, com també soc incapaç d'oblidar-me'n de cadascuna d'elles.
Tinc una fortuna molt gran, heretada d'un gran home amb un cor infinitament immens.
El fet es que cada vegada que sento aquesta cançó, em produeix el mateix efecte, un cop darrera l'altre...
Sorprendente, fantástico, inimaginable, memorable, trascendente, sobrecogedor, valuoso, el principio de un precedente...
Romanticismo puro, el de la vieja escuela, el de cuento de princesas, el clásico que nunca pasa de moda, el que en este siglo se denominaria "kitsch", aquel que la mayoria de mujeres sueñan alguna vez en su vida y permanece sólo como eso, com un sueño.
Una historia para contar generación tras generación.
Pocas son las afortunadas, y yo gozo de esa etiqueta.
El año ya está mas que empezado y de nuevo, hoy, recuerdo dar vida a este espacio sideral.
Hace mas de un mes decia con ilusión "Ver como caen los copos de nieve es (por el momento) un acto precioso digno de mención". No es que haya perdido su sentido.... que este nevando sigue siendo un acto digno de mención, pero con alguna ligera diferencia.
Salir a la calle es como entrar en una nevera industrial, de repente te has convertido en la mujer ideal del muñeco muchelin y como te descuides, te marcarás un "breaking dance" en medio de la acera y no con dotes precisamentes de habilidosa y buena bailarina.
Pero entre dias blancos y grises, hay que decir que también existe alguna cortina de sol, que te invita a hacer cosas distintas en un lugar diferente. Y es que a mis 31 (bueno, ya toco mas el 2 que el 1..) nunca antes habia caminado por encima de un lago helado. Que sensación mas curiosa! me ha llenado de emoción en dias frios. Muy frios.
Hay que reconocerlo, en tiempos gélidos es cuando cierras los ojos y ves ese radiante cielo azul claro que brilla encima de tu ciudad natal, sintiendo el olor de la brisa del mar y la paz interior que te devuelve el sonido de las olas cuando rompen en la orilla. Aunque el recuerdo se manifiesta como lejano, lo mantengo vivo en mi interior.
Y es que el frio siberiano me congela la única neurona que sobrevive en mi mente. Vamos a calentarla un poco.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
